TRANSPIRENAICA 09

SANSESTABIÉN

IRATY – DONOSTI

Sí, finalment m’he banyat a la Playa de la Concha. No ha estat fàcil això de travessar la gran ciutat en bici amb l’Àngels amb el cotxe tot darrera i sense perdre’ns al mig del trànsit. Però de nou equipat per l’ocasió he pogut immortalitzar el fet.

La jornada ha estat una mica remullada per la pluja fina durant la part mitja del recorregut. Però era igual, ara ja tot hi ajudava. He sortit de S. Jean –pied-de-port (Donibane Garazi) camí de Ste. Etienne (Etxauz) on he començat el primer coll del dia, el d’Izpegy, per on he entrat a les Espanyes després d’uns quans dies a cal francesos. Continuem per terres iparraldo -navarreses, ara més baixes i més humanitzades. El paisatge continua sent gratificant, els arbres dominants en aquestes alçades són els roures i alguns castanyers. Tot baixant arribo al Bidasoa i començo a remuntar la seva vall una estona, dic adéu a unes aigües que retrobaré mes tard a Hondarrabia i segueixo pujant vora el riu Maia fins el Port d’Ortxondo. Aquí trobo la pluja que tot el matí em venia amenaçant. Què hi farem! En dotze dies és el segon cop que em remullo i aquesta vegada serà poqueta cosa. Al cap d’uns quilòmetres torno a entrar a França i passant per Sare m’enfilo al petit coll Sant Ignasi (168 metres, Jesús! poquet coll per tant de Sant. Això sí, disposa d’un tren de cremallera s’enfila amunt per a gaudi del personal) i vaig a trobar la Nivelle a Ascain.

Nivelle avall arribo a l’enyorada mar. Porto tres dies intentant albirar-la de lluny, però la meteorologia i l’orografia m’ho han impedit fins que hi he estat literalment a tocar Sentir les flaires salobres ha estat com retornar a l’úter matern. El cert és que jo mai he retornat a l’úter matern i del primer cop no en recordo res, però és una frase que m’havia promès deixar anar un dia d’aquests, i se m’acabaven les oportunitats. Costejo per la cornisa de la costa fins Hendaya i passo definitivament a Espanya tot travessant el Bidasoa, i saludant-lo de nou com aquest matí li havia promès.

I tot decidit me’n vaig a fer la darrera de les ascensions d’aquesta transpirinenca. El Jaizkibel. Pels ciclistes de Donosti i voltants, pujar el Jaizkibel és com fer Sant Pere de Roda pels empordanesos, tot un privilegi. Muntanya i mar s’abracen. La sirena i el pastor es donen la ma. I a mi que em cau la llagrimeta i les cames em tremolen més que pujant el Bagargi. I ha succeït quelcom d’especial. Just quan coronava el Jaizkibel, un voltor ha sobrevolat el cim. Ho he interpretat com un a reveure dels que han estat companys de viatge tots aquests dies. Resulta que no em volien cap mal, tant sols m’acompanyaven i tenien cura de mi, mentre em donaven records dels seus germans de Monfragüe, Alinyà, els Ports i tants altres llocs on durant molts anys hem anat a contemplar-los.

Bé, ja us he explicat que arribar a La Concha ha estat mogudet, però ja està, ja hi som.
Final de trajecte.

I moltes gràcies a tots els que m’heu seguit i m’heu animat des de la distància cibernètica.
Gràcies especialment a n’en Dani i l’Oriol per el seu suport informàtic sense el qual aquest blog només existiria a la meva imaginació. També petonets per en Dani Otero, en Fèlix i en Machado, companys setmanals de bicicletades, i per en Ponç company més car de veure i coincidir en bici, però Marmoter Major i fan incondicional.

Petonàs especial i paternal per l’Oriol, vaig fer el Larrau per culpa teva, me’n deus una. I petonarro i agraïments infinits per la meva companya de quasi tot la vida, l’Àngels. Ella porta els comptes però són molts anys, no massa anys però si molts. M’ha ajudat, m’ha animat i ha estat sempre amb mi.

I per acabar una cura d’humilitat. He anat de la Punta del Cap de Creus a la Playa de la Concha a Sansebastián. En castellà lliga més però ja m’entendreu: hi he esmerzat dotze etapes i quinze dies per posar en contacte una Punta amb una Concha. La humanitat ve fent el mateix amb molta més rapidesa i eficàcia des de la nit dels temps, assegurant la preservació de l’espècie. Ja veig que tampoc té massa mèrit el que acabo de fer. No som ningú!

Una abraçada a tothom.

Dist. 116 km
Temps 5h28’34”
Vel. Mit.21,2 km/h
Vel. Màx. 67,2 km/h
Freq. Card. Mit. 106
Freq. Card. Màx. 140
Alt. Màx. 672 m
Asc. Acum.1.749m
Pend. Màx. 10,3%

TRANSPIRENAICA 09

ELS COLLS DECONEGUTS PROP DE ORREAGA / RONCESVALLES

IRATY – IRATY. CIRCUIT PELS COLLS D’IPARRALDE

En principi avui teníem previst dormir a Donibane Garazi (Saint Jean Pied de Port), però Iraty ens té el cor robat, i hem allargat una mica la ruta, de manera que quan he arribat al coll de Burdinkurutzea, on havia de retrocedir fins a Donibane, hem acabat de tancar un cercle i així hem pogut tornar a descansar a la nostra estimada cabana al bosc.

A la gent que li agrada complicar-se la vida, a mi mateix per exemple, li fa gràcia començar el Camino de Santiago des de la població de Jean Pied de Port, Donibane Garazi en euskera, fent una primera etapa que ha de salvar un desnivell de més de 1.000 metres però que té l’atractiu de conèixer el vesant nord i fer el pas de frontera abans d’arribar a Roncesvalles (Orreaga). Que els peregrins decideixin. Jo el meu pelegrinatge ja el vaig acabant.

Artaburu, Organbidé, Arnostegui, Haltza, Burdinkurutzea. Us sonen? Ni a vosaltres ni a la majoria. Però es tracta de colls i ports de muntanya per gaudir de valent en tots els aspectes. Esportivament molt exigents, amb rampes duríssimes i quilòmetres seguits de percentatge elevat (Arnostegui en té nou sempre per sobre del 8,5% de promig). I la bellesa del paisatge és difícil de transmetre. Vull evitar repetir-me, però com deia els passats dies, son territoris on l’home hi deixa petja d’una manera amable. Els bassarri (“caseríos”, una mena de cases pairals a la basca), les pastures i els boscos formen un conjunt que regala la vista.

Degudament tocat amb el capell que s’escau per aquestes terres, m’he passat el matí pujant i baixant per carreteres solitàries seguint rierols d’aigües alegres, treguent el nas per collades que obrien l’horitzó. El primer coll del dia, l’Artaburu, ha estat senzillet donat que jo ja venia d’amunt i ha estat una mena d’escalfament. Després d’una forta i bellíssima baixada he passat a escalar el conjunt que formen l’Orgambidé (no confondre amb l’Orgambideska) i l’Arnostegui on l’Indurain i molts altres corredors de la zona han tingut la seva zona d’entrenament. El primer és una pujada pel bosc fins assolir la carena. Tot seguit es tracta de continuar pujant fins el segon tot flanquejant vora la mateixa carena. L’inici de la baixada coincideix durant pocs quilòmetres amb el Camí de Sant Jaume i emociona creuar-se amb els pelegrins que inicien la seva travessa quan jo sóc a punt d’acabar la meva.

Baixo decididament cap Arneguy i m’incorporo a la carretera que ve de Roncesvalles, però jo giro cap a l’altra direcció i arribo a Donibane Garazi (Saint Jean Pied de Port). Per acabar la jornada, una bonica pujada que al llarg de 33 quilòmetres primer suaus i després molt més seriosos em porten des dels 165 metres de S. Jean fins els 1.320 del coll d’Iraty (El Bagargi de fa dos dies, fet per l’altra banda), tot passant pels colls de Hatza i Burdinkurutzea.

I demà l’últim dia. Avui la “méteo”, que diuen els francesos, ha estat magnífica. Però a hores d’ara la boira i els núvols tot ho tapen. Ai, ai, ai...

Dist. 94,6 km
Temps 5h30’02”
Vel. Mit.17,3 km/h
Vel. Màx. 68,28 km/h
Freq. Card. Mit. 116
Freq. Card. Màx. 151
Alt. Màx. 1.329 m
Asc. Acum.2.670 m
Pend. Màx. 15,2%

TRANSPIRENAICA 09

IPARRALDE

DIA DE DESCANS. ORNITOLOGIA, FOTOGRAFIA I PAISATGE.

Els cànons recomanen que els dies de repòs al mig d’una bicicletada com la que estic fent, siguin actius i es pedali a ritme suau una miqueta. I així ho vaig fer a la Val d’Aran. Però saltar-se les normes també té el seu què. Així doncs, els cànons han passat el dia en un fangar tot pastant i aquest pecador no ha tocat la bici més que per unes feinetes de manteniment, que prou que li convenien després de la remullada d’ahir. Demà veurem què passa.

Avui la boira i els núvols només han gosat donar-nos un bon dia esplèndid estenent-se als nostres peus, conformant unes imatges magnífiques. Després s’han desfet i han deixat un dia assolellat i perfecte per veure i gaudir d’aquestes terres. En les dues fotos que encapçales aquest texte es pot observar la diferència d’un dia a l’altre.

Acabades les feines de mecànic, hem refet en cotxe el camí d’ahir fins el coll de Larrau per tal de ser conscients de per on varen transcórrer ahir els nostres esforços. Ha valgut la pena. Al Larrau hem pogut observar com la migració ja ha començat. Al llarg del matí entre Larrau i Orgambideska hem vist passar cap el sud més de 1.800 milans negres. A més, no han faltat observacions de voltors, aligots vespers i comuns, astors i també ocellets de bosc. A la vegada hem pogut constatar que això de la migració cadascú s’ho pren a la seva manera, de manera que hem observat desenes de amagatalls per la cacera a la “contrapassa”. Es tracta de emparar-se en un amagatall just a la carena i esperar que les aus passin arran del coll lluitant contra el vent i el cansament prop del caçador, per aquest poder-les abatre. Com deia Joan Oliver, moltes tradicions tenen molt a veure amb l’antropologia i poc amb la cultura.

En Carles gaudiria fent fotografia per aquestes terres. Som a Iparralde, el país basc francès. Ja endevino l’Atlàntic i tots els colors del verd gora gora criden fort com diria l’estimat Raimon. Els cims ja no son arestes i el territori llueix un paisatge humanitzat en la mida justa. A mi encara m’agrada més que l’Euskadi de l’altra banda on crec que l’explotació forestal i la intervenció de l’home en general han estat més marcats. En Luís i la Iaione ara mateix em deuen maleir els ossos, però per compensar-ho passaré dos dies per la seva estimada terra quan acabi aquesta travessa.

El bosc d’Iraty és extensíssim. I no coneix fronteres, i s’estén per la Nafarroa espanyola i l’Iparralde francesa. Fa uns dies constatava que tot i la tossuderia dels estats la geografia humana manté la seva idiosincràsia. L’Empordà i el Rosselló, les dues Cerdanyes i ara aquí les terres basques en son viva prova.


Ara pujarem a la nostra caseta al bosc d'Iraty, descansarem, soparem i demà continuarem per aquestes contrades en bici per no perdre els bons costums.

TRANSPIRENAICA 09

EL BAGARGI. MAMA POR!

D’OLORON ALS XALETS D’IRATY

Sabeu que és el xirimiri o “calabobos”? Doncs jo avui he fet de “bobo” durant set hores damunt la bici i he quedat com un ànec. Han estat 100 quilòmetres al mig dels núvols i la fina pluja que tot ho mulla. Excepte un moment d’excepció dalt la Pierre Saint Martin, no he fet altra cosa que prendre banys tot pedalant.

Durant tots aquests dies tenia l’obsessió que si aconseguia superar la jornada d’avui, salvant els accidents, res m’havia d’impedir acabar aquesta Transpirenaica. Els elements hi han aportat la seva cullerada per fer més esforçada la petita gesta. El Coll de Soudet i el Pierre Saint Martin sonen només als molt aficionats al ciclisme. El Larrau, igual o menys. Però el Bagargi només el coneixen alguns bascos i quatre bojos entre els que m’hi compto. Ara que ja l’he superat i rodejat de la bellesa i pau dels boscos d’Iraty, ja em perdonareu la immodèstia però em sento una mica cregudet.

Siguem humils i no ens passem. La matinal ha començat amb l’acostumat remuntar cap el sud d’aquests darrers dies. Passat Aramits i Arette enfilem la vall del Vert d’Arette i anem fent. Són 25 llargs quilòmetres fins al coll. El més dur és entre el pk 9 i el 18 al Coll de Labays, on els pendents mitjos no baixen del 9% i trobes moments al 14% i al 15%. Els darrers 7 quilòmetres són una mica més suaus, paro les cametes no ho entenen i van dient-te que en tenen un fart. Cal saber gaudir del que el camí ofereix, amb un traçat engrescador i verdor i natura esplèndids, encara que els hagis d’endevinar enmig de la boira. Uns afloraments calcaris a la part més alta, i afortunadament sense boira en aquella zona, encara ho fan més interessant. Passem el Soudet i acabem d’arribar a La Pierre Saint Martin. Ha estat esgotador, però ja està fet. Fem honors a la famosa fita 262, on cada any la gent de cada banda d'aquests cims renova la pau ("pax avant, pax avant, pax avant") amb el pagament de tres vaques per part de la gent del nord als del sud i una obligat dinar de germanor.

Si entrem a Navarra i baixem una mica podem experimentar el divertiment que suposa passar per sota la mateixa carretera en una mena d’escalextric a 1.700 metres al mig de la muntanya. Us ho explico, però jo he baixat refent el camí fins el Soudet on girant a l’esquerra he pres una idíl·lica carretereta que tot seguint l’Uhaïtxa (em penso que som a Euskadi, no us sembla?) m’ha portat a la vall de la Gave de Larrau. I som-hi, pujadeta fins Laugibar, i passat un pont, pujadassa cap el poble de Larrau.

Un cop al poble, seguim pujant i pujant. La verdor tot ho domina i els paisatges amb una humanització acurada animen els ulls i l’esperit, fins que tornem a endinsar-nos en la boira pixanera. La pujada es fa dura. Passat el coll d’Erroymendi la cosa es suavitza i arribem als dos darrers quilòmetres, un altre cop de fort pendent, una mica refets. Ja hem fet el Larrau, un coll de categoria, però molt desconegut. Baixada un altre cop al poble de Larrrau per iniciar el darrer coll del dia.

I bé, cansats i amb poca fe enfrontem el temut Bagargi. Sembla que l’enginyer del Marie Blanque va crear escola o va tenir més encàrrecs tot i que continuava sense prendre’s la medecina. Tot comença molt bé per una vall frondosa i una verdor reconfortant. Fins i tot fas una baixadeta. Ja ho pagaràs, no pateixis. De cop i volta el mitjó s’ha girat i comences 6 inacabables quilòmetres amb promitjos sempre per sobre del 10% . Hi ha un quilòmetre que té un promig del 12,7%, amb rampes del 16%. Però ho he fet què caram. Els amics ornitòlegs coneixen el coll d’Orgambideska. Doncs hi he passat. És un collet que es troba a la mateixa carretera 500 metres abans del de Bagargi. Demà, que tinc el meu segon dia de descans, m’he reservat unes hores per intentar veure migració, encara que finals de juliol és un xic aviat.

Per acabar, i contrastant amb la inquietant foto d'ahir amb una pintada de petjada d'os de color sang, avui aporto un quadre amb la imatge d'una urpa d'úrsid que em recorda l'estil d'en Toni i em mostra un cop més les divergents visions que la gent d'aquesta terra té del mateix fet.







Dist. 110,9 km
Temps 6h55’12”
Vel. Mit.16,3 km/h
Vel. Màx. 47,8 km/h
Freq. Card. Mit. 115
Freq. Card. Màx. 150
Alt. Màx. 1.756 m
Asc. Acum.3.649 m
Pend. Màx. 16,5%

TRANSPIRENAICA 09

NO DEIXÉSSIM RES PER VERD! VOLTA PEL BEARN

OLORON – OLORON PER LA MARIE BLANQUE I L’AUBISQUE.

A aquestes alçades els que encara em seguiu ja haureu vist que no en perdono ni una. I no podia oblidar ni la Marie Blanque ni l’Aubisque. Però és que a més els dos colls tenen uns vessants molt diferents pel que fa a la seva dificultat. Ja us podeu imaginar que jo els volia fer pel seu costat més dur i que els hi ha donat la fama que tenen. Aquesta és la raó del periple Oloron – Oloron que avui he fet.

Aquests dies repasso amunt i avall les gaves, és a dir els rius que baixant de les muntanyes donen vida a aquestes riques terres i acaben aportant cabdal a la Gave de Pau, formant les “Gaves Reunides” i lliurant-les a l’Adour que es rendeix a l’Atlàntic a Baiona. Així com el “Sil lleva el agua y el Miño la fama”, per mi el Riu d’aquesta zona és la Gave de Pau que s’ho treballa a peu de mina. L’Adour té un naixement més noble, és a dir mes alt, al Midi de Bigorre, però després mandreja per les planes del nord i quan és a punt d’arribar a terme recull la feina de les gaves, un aprofitat, vaja.

Des d’ Oloron baixo cap el sud remuntant la vall de la Gave d’Aspe, és a dir que baixo pujant. I quan soc a tocar del congost d’Escot, giro a l’esquerra per passar el poble que dona nom a aquest lloc i enfilo cap la Marie Blanque. Recordo el primer cop que hi vaig pujar. Passaven els quilòmetres i m’anava animant perquè per enlloc apareixia la duresa que els veterans de la “Quebrantahuesos” m’havien relatat. Això és que estaven fatigats i ja se sap tot es fa gros, pensava. Al km 5 la cosa s’enfila una miqueta, no serà res, ja he fet la meitat et dius. Però de cop a quatre quilòmetres del coll, ai fillets del meu cor! Resulta que l’enginyer no s’havia pres la medecina i anava dibuixant el traçat sense massa atenció i quan era a 600 metres d’altura va decidir que per pujar fins els 1.035 li quedava poc espai. Resultat, quatre quilòmetres sense baixar del 10% i amb moltes ganes de baixar de la bici. Els dos darreres quilòmetres tenen un promig del 13% i el 12% respectivament. Arribem a dalt treguent el fetge. El consol és que hem pogut admirar un bosc magnífic. Avui els follets del bosc no deurien ser gaire prop espantats pels nostres esbufecs de locomotora.

Una pregària per l’ànima de l’enginyer, no indicaré en quin sentit, i seguidament fem una estona de ciclisme molt reconfortant travessant planúries amb pastures i paisatges molt bonics. Finalment s’inicia el descens cap la Gave d’Ossau. I un cop a aquesta vall tornem a girar cap el sud, tot guanyant alçada amb suavitat fins Laruns. Aquí s’acaben les tendreses i toca iniciar l’ascensió a l’Aubisque que juntament amb el Tourmalet forma la parella més famosa del Pirineus ciclistes. Són 17 quilòmetres en els que el paisatge va canviant lentament. Personalment no m’agrada tant com el seu company de mèrits. La pujada és constant i llarga. Els darrers trams et recorden el cansament acumulat, però finalment arribes al lloc on uns gegants aparcaren les bicicletes i encara és l’hora que han de passar a recollir-les. No em sorprèn, jo fa dies que penso en alguna cosa semblant.

Ets al coll. És a dir, torno a ser al mateix lloc que ahir. Avui, però, no hi ha cap mena de boira i es domina un paisatge corprenedor. Els cims semblen a tocar i emociona tanta bellesa.

Torno a baixar per on he vingut, i enfilo la vall de Gave d’Ossau fins trobar el mateix trencant que ahir em va portar al fantàstic Bosc del Veguer amb faigs i ombres reconfortants. Per no repetir canviem una mica la ruta i arribem a Oloron per una altra camí. Abans, però, trobem unes fites a la carretera pintades amb unes petjades d’os de color vermell que ens deixen ben inquiets. Queda molta feina per fer, pel que sembla.

Dist. 121 km
Temps 5h54’16”
Vel. Mit.20,3 km/h
Vel. Màx. 65,6 km/h
Freq. Card. Mit. 115
Freq. Card. Màx. 145
Alt. Màx. 1.695 m
Asc. Acum.2.183 m
Pend. Màx. 13,6%

TRANSPIRENAICA 09

CAP EL BEARN

ARGELES GAZOST – OLORON

Aquests darrers dies per les altes valls del Pirineus Centrals, hem constatat com la religiositat és molt present per aquestes terres. Les aparicions de Lurdes no foren un fet accidental, sinó que es donaren en un indret amb forta implantació popular de la religió catòlica. Les estàtues de “Nôtre Dame” i els Sants Cristos són bastant freqüents a peu de carretera, el que és prou de destacar en una França tant republicana i laica.

Avui, però, comencem a endevinar algun canvi. Seguim a Occitània, però passat el Soulor i baixant cap Oloron hem entrat en una altra regió occitana, on comença a endevinar-se un Atlàntic més proper, les muntanyes ja no son tant altes, les valls, la gent i els pobles han canviat una mica. I, oh novetat, hem vist les primeres vinyes! Humils, quasi amagades; però sí, eren vinyes amb raïm. Promesa de libacions en honor dels déus! Sembla que anem tornant a paisatges de dimensions més conegudes.


Abans, però, una pujadeta a l’Hautacam. Com n’és de bonic començar el matí enfilant-te a la balconada que la carretera t’ofereix sobre la vall de la Gave de Pau, riu que arribarà a l’Atlàntic tot recollint les aigües de les muntanyes que els propers dies trepitjaré, o rodaré millor dit. I com n’és de tossut qui us parla, que no se li acut millor entreteniment que enfilar-se a aquesta estació d’esquí on només hi ha dues marmotes per encetar el dia. Es tracta d’una pujada no massa coneguda i en canvi de les realment dures. Un cop a dalt, gira i torna a baixar per on has vingut.

Vist que no tinc remei ni cura, deixo el trencant de Lorda (Lurdes) a la dreta i continuo vers ponent. Es tracta de pujar fins el Coll de Soulor. El Soulor, comparat amb el que hem fet i ens queda per fer aquests propers dies, es un coll amable i delicat. Les cames ho agraeixen. Un cop al Soulor, he decidit arribar-me a l’Aubisque per la magnífica “Corniche”, un mirador d’esplèndides vistes a la vall per on més tard baixaré. Tot i que demà tornaré a l’Aubisque per l’altra cara, la més dura, ha valgut la pena regalar-se la vista i obtenir l’obsequi d’observar un trencalòs a menys de 15 metres tot pedalant. Ah! Els voltors continuen a l’aguait, però sembla que ja els he convençut que amb mi ho tenen magre.

La baixada per la vall de l’Ouzom és preciosa. Es un camí que poca gent fa i que permet viure i entendre una vall atlàntica d’altures discretes (dels 1.475 als 350 metres) i plena de vida. No et sorprendria que un follet del bosc travessés el vial distretament, enfeinat com deu estar preparant el rebost pel proper hivern.

Així de romàntic arribo a les terres baixes i a Arthez, després d’una petita passada de frenada que m’ha costat 6 quilòmetres més de ruta, torno a virar cap a ponent, i per carreteretes i pobles vaig coneixent el Bearn. Regió tranquila, oberta si truques educadament i sorneguera amb els forasters disfressats de qui sap què. Passat el Bosc del Baguer arribo a Oloron.

El viatger avui té temps per reflexionar (ja semblo en Cela). I constata com la llengua occitana (la lenga d’òc) continua present. Ara, des de a les terres del Bearn, recordo la Provença, les valade del Piamont italià i m’entristeixo pensant que la llengua de Frederic Mistral ho està passant malament. Només a la Val d’Aran i les valls italianes té un reconeixement oficial. Però hi ha gent que hi treballa i amb estima pels orígens i la cultura pròpia persisteixen. Encara no està tot perdut. En tot cas la toponímia, ara ja amb alguns tocs euskalduns, és una prova d’un passat que seria un error menysprear i oblidar.

Apa, el viatger necessita reposar.

Dist. 148,8 km
Temps 7h05’18”
Vel. Mit.19,8 km/h
Vel. Màx. 71 km/h
Freq. Card. Mit. 114
Freq. Card. Màx. 147
Alt. Màx. 1.705 m
Asc. Acum.3.199 m
Pend. Màx. 12,9%

div>